3r CICLE CEIP BLASCO IBAÑEZ

3r CICLE CEIP BLASCO IBAÑEZ
12600 LA VALL D'UIXÓ

NÚVOL DE PARAULES

Sabries dir i escriure quantes paraules hi ha en el núvol? Podries assenyalar d'eixes paraules quatre verbs, cinc noms, tres adjectius, quatre articles,tres preposicions?

divendres, 4 de juny del 2010

RECITAL "MIGUEL HERNÁNDEZ"








Zaida, Alba, Teresa i Pili, alumnes de 6é, i en representació del col·legi Blasco Ibáñez, acudiren al Teatre Municipal el dia 28 de maig per la vesprada per participar en el cicle de poesia aquest any dedicat a homenatjar al poeta Miguel Hernández. Prompte disposarem també d'un xicotet vídeo on podrem escoltar la bona lectura que feren aquestes alumnes amb els poemes seleccionats per a eixe motiu: "Las abarcas desiertas" "Besarse mujer" "Te me mueres de casta y de sencilla" De moment us deixem algunes fotos de l'esdeveniment i els poemes. Cal llegir-los.
Joan A. VÍDEO JA DISPONIBLE !!!!

Te me mueres de casta y de sencilla

Te me mueres de casta y de sencilla...
Estoy convicto, amor, estoy confeso
de que, raptor intrépido de un beso,
yo te libé la flor de la mejilla.
Yo te libé la flor de la mejilla,
y desde aquella gloria, aquel suceso,
tu mejilla, de escrúpulo y de peso,
se te cae deshojada y amarilla.

El fantasma del beso delincuente
el pómulo te tiene perseguido,
cada vez más patente, negro y grande.

Y sin dormir estás, celosamente,
vigilando mi boca ¡con qué cuido!
para que no se vicie y se desmande.

Las abarcas desiertas

Por el cinco de enero,
cada enero ponía
mi calzado cabrero
a la ventana fría.

Y encontraban los días
que derriban las puertas,
mis abarcas vacías,
mis abarcas desiertas.

Nunca tuve zapatos,
ni trajes, ni palabras:
siempre tuve regatos,
siempre penas y cabras.

Me vistió la pobreza,
me lamió el cuerpo el río,
y del pie a la cabeza
pasto fui del rocío.

Por el cinco de enero,
para el seis, yo quería
que fuera el mundo entero
una juguetería.

Y al andar la alborada
removiendo las huertas,
mis abarcas sin nada,
mis abarcas desiertas.

Ningún rey coronado
tuvo pie, tuvo gana
para ver el calzado
de mi pobre ventana.

Toda la gente de trono,
toda gente de botas
se rió con encono
de mis abarcas rotas.

Rabié de llanto,
hasta cubrir de sal mi piel,
por un mundo de pasta
y un mundo de miel.

Por el cinco de enero,
de la majada mía
mi calzado cabrero
a la escarcha salía.
Y hacia el seis, mis miradas
hallaban en sus puertas
mis abarcas heladas,
mis abarcas desiertas.

Besarse mujer

Besarse, mujer,
al sol, es besarnos
en toda la vida.

Ascienden los labios
eléctricamente
vibrantes los rayos,
con todo el fulgor
de un sol entre cuatro.

Besarse a la luna,
mujer, es besarnos
en toda la muerte.

Descienden los labios
con toda la luna
pidiendo su ocaso,
gastada y helada
y en cuatro pedazos.


3 comentaris:

  1. M'ha encantat! Felicitacions pel blog i per l'activitat.
    Besadetes

    ResponElimina
  2. Gracies a tots xD
    Besets per a tots els mestres y felisitats.

    ResponElimina